Les Peülles del Montsec vam organitzar una sortida per anar a fer raquetes o esquí de fons a l’estació de Sant Joan de l’Erm, el passat 15 de febrer.
Volem remarcar que totes les sortides, esportives o d’oci, que organitza el Club van destinades a tothom que s’hi vulgui apuntar, és a dir, NO és imprescindible ser esportista amb cert nivell, ni estar federat, ni tan sols, ser soci de Les Peülles. En cas d’excepció, el Club ja ho notificaria al moment pertinent.
Dit això, aquest diumenge passat, el punt de trobada va ser el pàrquing del Carrefour de l’Hostal Nou, a les 7.30h… La veritat, és que haver-se d’aixecar un diumenge al matí, a aquestes hores, fa mandra, molta, moltíssima mandra. Doncs bé, vam arribar puntuals (alguns més que d’altres) i mentrestant, vam aprofitar per fer un caferet per acabar de despertar-nos. Quan vam ser-hi tots, ens vam posar en marxa. Anàvem amb cotxes particulars, al final vam ser disset persones. Uns quilòmetres abans d’arribar a la Seu d’Urgell, a Montferrer, ens vam desviar, i al poble de Castellbò, vam agafar una carretera feta expressament per aquells que no s’han marejat mai! Fins i tot, aquests, són capaços de fer-ho durant els 26 km de corbes que separen Castellbò de Sant Joan de l’Erm. Els cotxes que repetien de l’any passat ja anaven conscienciats i preparats (suposo), però als principiants… res, una paradeta perquè ens toqués l’aire, i llestos!
Vam arribar a l’estació, passades les deu. El primer que vam fer va ser entrar al bar, per refugiar-nos del fred. Vam esmorzar per agafar forces i, cap a recollir el material! Li vam donar una mica de feina, al noi, pobre, perquè pocs sabíem o recordàvem com anaven les raquetes, què calia tenir en compte… Sortim a fora, a lligar-nos-les i… txa-txan!!! Estava nevant! Molt bonic, però, quin freeed!!! Va ser començar-nos a posar i posar roba i, només fer quatre passes per començar a tenir calor… Decidida la ruta, ens posem en marxa, i només començar, ens adonem que hem fet tanta volta, que hem de tornar a creuar per agafar el camí. La manera més ràpida? Creuar a l’ample! Si senyor, tots “enraquetats” pel mig de l’asfalt!!! Tota la gent que estava per allí, ens mirava d’una manera… peculiar, diguem. Però no podíem perdre temps!
El noi del material ens havia dit que aquesta ruta era més silvestre, però al començament, cal dir que la neu estava força trepitjada, tot i així, nosaltres… amunt! Vam començar amb la sensació (almenys jo, que no n’havia fet mai) com si fóssim ànecs mig marejats. Al principi, fins que no t’habitues a les raquetes, pot resultar una mica forçat. Però és cert, també, que al ser pujada, aviat ens vam oblidar d’aquesta sensació per concentrar-nos amb la pendent. Tots vam començar molt animats; xerra que xerraràs, uns metres més amunt, però, ja no se sentia tanta xerrameca… De tan en tan, fèiem reagrupament, fins que vam arribar al primer tram que ja planejava, quina diferència! Després de pujar encara un tram més, va venir, ara si, una baixada que vam agrair tots plegats. Aquí, la neu ja era una altra cosa. No hi havia passat ningú!!! Molt tova, donava gust! I quina sensació!!!
Al final d’aquesta baixada, vam arribar a una zona molt més àmplia, tant, que com que hi tocava molt més el sol, la major part de la neu estava fosa. Hi havia una vista impressionant, vam aprofitar per fer-nos una altra foto de grup, amb un rerefons molt especial.
A partir d’aquest moment, el grup es va dividir. Una part del grup, va emprendre el camí de retorn, mentre que la resta, va continuar pujant una estona més. Vam continuar amb una neu espectacular, i amb un paisatge que no deixa indiferent; les formes sinuoses dels troncs dels arbres plens de neu, els líquens… i, nosaltres! Vam arribar fins a una zona gairebé circular, amb molta neu, tota verge. El Miquel es va treure les raquetes per comprovar el gruix de neu. Gairebé s’enfonsa per complet! D’acord, no tant, però li arribava la neu fins a mitja cuixa!!! En aquest punt, la Coco va voler fer l’àngel, ajaguda a sobre la neu. Ara, ja podem dir que Les Peülles tenen un angelet! Després, de la guerra de neu, la major part del grup ja va començar a baixar. Tornava a nevar i feia sol a la vegada! Una agradable sensació ens envaïa.
Un cop a baix, després de retornar el material, vam dinar a l’exterior. Quin bonet!!! Un dels moments més divertits, va ser quan, vaig preguntar als companys, quina distància creien que havíem recorregut. La majoria van dir, sis, set, alguns fins i tot, deu quilòmetres… Hauríeu d’haver vist les cares de decepció quan els vaig dir que eren uns tres i escaig! Ningú s’ho creia!!! Que si el “gps” anava malament, que si s’havia parat… Em van fer dubtar tant, que fins i tot, li vaig preguntar al noi del material per corroborar-ho. I, efectivament, entre tres i quatre quilòmetres! Cal dir, però, que ell mateix ja va preveure que era normal que la gent cregués que havia recorregut més distància. És diferent caminar, que fer-ho amb raquetes! Així que si hi aneu, ja ho sabeu! N’heu fet algun cop? En teniu alguna anècdota?
Integrants de l’expedició abans d’afrontar l’ascenció al Coll de Six
